Reflexió de Mercè Panyella i Carmen — 8 de març

En el marc del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, a La Rosada també volem posar la mirada en una realitat sovint invisibilitzada: què significa ser dona i envellir en una societat que idolatra la joventut i menysté la vellesa.

La Mercè Panyella i la Carmen Tabales, veïnes de la comunitat de La Rosada, comparteixen aquest text ple de lucidesa, ironia i reivindicació. Una reflexió sobre el cos, la mirada social, l’edatisme i la dignitat de les dones grans.

Una invitació a mirar la vellesa amb respecte, consciència i profunditat intergeneracional.

Dona i vella… només em falta tenir una discapacitat i ser negra

Tinc un Panda, cotxe petit que ja fa mala espina. S’acosten i, oh!, el condueix una dona vella… Llavors fan tot el que poden —i a cops el que no poden— per avançar-me… i potser no poden: jo vaig a 120.

Sí, vella. Reivindico la paraula, encara que serveixi per a 30 o 40 anys…

Els joves ho són des dels 12? Fins als trenta (carnet jove). Fins als 35 per al lloguer o l’emancipació.

No busquem eufemismes d’una societat immadura que només admira la joventut i provoca que la gent gran vulgui semblar jove.

A més hi ha el tema del cos, una de les grans diferències entre gèneres.
Qui qüestiona el cos d’un home quan envelleix, o a qualsevol edat com es fa amb el cos de les dones?

Un primer desequilibri són els diners, que són la llibreta de la llibertat, i té a veure amb el desequilibri econòmic que hem patit tota la vida.

Una altra… si s’avergonyeixen de tenir uns pares que follen… imagina’t d’una àvia.

La vellesa és diversa.

Reclamem a la societat que deixi de mirar a una altra banda i aprenguem a viure amb respecte i afecte intergeneracional.

Posem-nos-hi. Deixem d’arribar tard als temes transcendentals i assumim que ens farem velles i que ens morirem.

“No són les catàstrofes, els assassinats, les morts o les malalties les que ens envelleixen i ens maten; és la manera com la resta ens mira i riu.”
— Virginia Woolf

Volem llibertat, justícia i dignitat, com qualsevol humà.

Volem, dins la diversitat, que se’ns reconeguin —a més de l’experiència— un grapat de qualitats que hem anat adquirint al llarg dels anys:
la gratitud, la generositat, l’honestedat, el coratge, la capacitat d’entomar els desastres que la vida ens ofereix, la capacitat de perdonar, de mostrar afecte i, per descomptat, la ira, la saviesa i la necessària ràbia que ens provoquen situacions i tractes injustos.

Volem que no se’ns tracti amb urgència, exigint una resposta o una reacció immediata que no podem —o no volem— donar.

La lentitud és una forma virtuosa de viure la quotidianitat que caracteritza la vida en el seu principi i en el seu final.

Cal valorar-la com un punt fort, i mai com una feblesa.