Catalunya ha entrat en una fase d’envelliment demogràfic més intensa i més exigent per al sistema de cures. Entre 2004 i 2024, el pes de la població de 65 anys i més ha passat del 17,01% al 19,54%, mentre que l’índex d’envelliment ha pujat de 120,5 a 142,6; la dada provisional de 2026 ja situa el percentatge de persones de 65 anys i més al 19,96%. Això vol dir que avui hi ha moltes més persones grans per cada 100 menors de 15 anys que fa vint anys, i també una pressió creixent sobre l’atenció domiciliària, els centres de dia, les residències i els suports comunitaris.

Aquest envelliment no és homogeni. A les comarques rurals és més intens, està més feminitzat i s’entrellaça amb despoblament, dispersió territorial i menor oferta de serveis. El contrast és molt clar: el 2024 la Terra Alta tenia un índex d’envelliment de 248,0, mentre que el Gironès era de 100,3. Aquesta diferència territorial ajuda a entendre per què els pobles viuen el repte de la vellesa de manera molt més aguda que les àrees metropolitanes.

L’oferta existent a Catalunya és ampla en tipologies, però desigual en cobertura, intensitat i accessibilitat. El 2025 hi havia 64.872 places residencials per a gent gran i 20.348 places de centres de dia; a residències, la iniciativa mercantil concentrava 40.866 places, molt per sobre de la pública, amb 10.433. Alhora, el sistema continua tensionat: el SAD és considerat estratègic però encara està en procés de replantejament cap a un model més flexible, comunitari i preventiu, i el Govern mateix ha justificat el Pla CURA de 2026 per l’existència d’un “tap” en la dependència que requereix 200 professionals nous i 25 milions d’euros per agilitzar tràmits i canviar el model.

La crítica a les residències clàssiques massificades no és només emocional o ideològica: té base normativa, ètica i empírica. L’Estratègia estatal de desinstitucionalització defineix la institució com un entorn on les persones viuen segregades, perden control sobre la seva vida quotidiana i veuen com els requisits organitzatius passen per davant de les seves preferències. La WHO i la literatura europea apunten cap a models de llarga durada més personalitzats, integrats i centrats en la persona, i diversos estudis mostren millors resultats en entorns petits, homelike i comunitaris, tant per a residents com per a professionals.

Per això és important dissenyar com volem envellir: on, amb qui, amb quins suports, i quines són les nostres voluntats si arriba la malaltia, la fragilitat o la dependència. La planificació anticipada i els models d’atenció centrada en la persona no són un luxe; són una condició per preservar autonomia, dignitat i continuïtat biogràfica.

Com ha envellit Catalunya en els últims vint anys

Les dades oficials mostren un envelliment sostingut i ja estructural. El 2004, la població catalana es distribuïa en un 15,04% de menors de 16 anys, un 67,96% de població de 16 a 64 anys i un 17,01% de persones de 65 anys i més. El 2024, la població de 65 anys i més havia crescut fins al 19,54%, mentre la població en edat activa havia baixat al 65,61%. En paral·lel, l’índex de dependència de la gent gran va passar del 24,7 al 29,3. La tendència no s’ha aturat: el 2025 el pes de la població gran era del 19,72% i el 2026, provisionalment, del 19,96%.

Això no és només un canvi demogràfic; és un canvi de règim social. Més anys de vida impliquen també més anys potencials de bona vida, però també més situacions de fragilitat, demència, pluridiscapacitat i necessitat de cures de llarga durada. La Comissió Europea recorda que la demanda de llarga durada creix no només per l’augment de la població gran, sinó també pels canvis en l’estructura de les llars i en el mercat de treball, que fan més difícil que les famílies sostinguin soles les cures. Long-term care report

Hi ha, a més, una dimensió de gènere molt rellevant. A escala europea, el 32,1% de les dones de 65 anys o més declaraven necessitat de cures de llarga durada, davant del 19,2% dels homes, i gairebé el 90% de la força de treball del sector són dones. Aquest patró és important per llegir què passa a Catalunya: les dones són més presents tant entre les persones molt grans i dependents com entre les cuidadores formals i informals.

Per què el món rural ho pateix més

El món rural concentra envelliment, distàncies i menys densitat de serveis. La Terra Alta tenia el 2024 un 28,81% de població de 65 anys i més i un índex d’envelliment de 248,0; el Gironès, en canvi, tenia un 16,18% de persones de 65 anys i més i un índex de 100,3. No parlem, doncs, només de “més gent gran”, sinó d’un desequilibri territorial molt fort que condiciona la mobilitat, l’accés a serveis i la continuïtat dels vincles.

Aquesta realitat es tradueix en una oferta més prima i més dispersa. El 2024, l’Alt Pirineu i Aran sumava 780 places residencials i 219 places de centre de dia; la Terra Alta, 114 places residencials i 132 places de centre de dia; i el Lluçanès apareixia amb 70 places residencials i cap centre de dia. Són xifres petites per a territoris extensos i envellits, i obliguen sovint a desplaçaments, dependència del cotxe familiar i ingressos lluny del poble o de la xarxa afectiva.

Que el repte rural és específic també ho admet la pròpia arquitectura del sistema: el cercador oficial de la Generalitat distingeix, a banda de residències, centres de dia i habitatges tutelats, els serveis d’atenció integral en l’àmbit rural, els SAIAR. A més, el Govern va anunciar finançament per a 330 places noves d’atenció diürna a 24 municipis, precisament a través de nous SAIAR o ampliacions d’aquests serveis.

La literatura europea reforça aquesta lectura. Segons el complement tècnic del Long-Term Care Report de la Comissió Europea, el 2019 la cobertura d’home care entre persones grans amb necessitat de cures era inferior a les zones rurals que a les ciutats: 26,4% al medi rural davant del 29,7% urbà. No és una dada catalana, però sí una pauta consistent amb el que s’observa al territori: com més dispersió i menys massa crítica, més difícil és garantir intensitat, continuïtat i proximitat.

Quina oferta pública i privada existeix avui

Catalunya té, formalment, un ventall ampli de recursos. El portal oficial de centres de gent gran de la Generalitat permet cercar residències, centres de dia, habitatges tutelats i SAIAR, tant de titularitat pública com d’iniciativa social o privada, i el Govern el va presentar com un cercador amb informació d’uns 1.800 centres. Els tràmits de dependència permeten accedir a prestacions econòmiques i de serveis socials; un cop reconegut el grau, les opcions inclouen serveis de teleassistència, ajuda a domicili, centres de dia i residència, així com prestacions econòmiques vinculades al servei o per a cuidador/a no professional.

En places residencials, la imatge és clara: el 2025 Catalunya disposava de 64.872 places de residència per a gent gran, de les quals 40.866 eren mercantils, 13.573 d’iniciativa social i 10.433 públiques. En centres de dia, el 2024 hi havia 19.963 places: 10.509 mercantils, 4.139 socials i 5.315 públiques. La conclusió és rellevant: l’oferta existeix, però està molt fortament privatitzada en el segment residencial i també en bona part del diürn.

L’atenció domiciliària és un altre pilar. Ivàlua descriu el SAD com un servei estratègic per la seva rellevància davant els reptes demogràfics i socials, i recorda que el seu objectiu és ajudar les persones a romandre a la llar; alhora, assenyala que el sistema està en transició cap al SAED, un model més flexible, comunitari i preventiu, i que hi ha variabilitat significativa entre àrees bàsiques de serveis socials. El conjunt de dades oficial del SAD indica cobertura d’informació fins al 31 de desembre de 2024.

La teleassistència mostra millor capacitat d’escala, especialment a la província de Barcelona. La memòria 2024 del Servei Local de Teleassistència de la Diputació de Barcelona registra 115.955 persones usuàries, una cobertura del 14,89% sobre la població de més de 65 anys de la província i del 39,13% entre les persones de més de 80 anys. La mateixa memòria mostra que el perfil majoritari és el d’una dona de més de 85 anys, que viu sola.

També hi ha una capa preventiva i comunitària que sovint queda invisibilitzada quan només es parla de dependència severa. La Xarxa d’Equipaments Cívics de Catalunya defineix els casals i equipaments cívics com espais públics oberts a totes les edats, amb activitats, comunitat i suport a la participació; i la Fundació “la Caixa” manté una xarxa pròpia de centres de gent gran amb tallers i activitats formatives. No substitueixen ni el SAD ni una plaça residencial, però són clau per retardar solitud, deteriorament i trencament del vincle social.

Ara bé, tenir tipologies no vol dir tenir un sistema suficient. El Govern català va llançar el Pla CURA el 2026 justificant un canvi de model en dependència: 200 professionals nous, 25 milions d’euros i objectiu de reduir els temps d’espera. Si un sistema necessita un pla d’urgència i simplificació per desbloquejar l’accés, és perquè l’oferta formal actual no arriba amb la rapidesa i l’adequació necessàries.

Els dèficits del model vigent i les crítiques a les residències massificades

La crítica principal a les residències massificades és que tendeixen a institucionalitzar la vida. L’Estratègia estatal de desinstitucionalització defineix una institució com un espai on les persones viuen aïllades de la comunitat, no tenen control sobre les decisions quotidianes i els requisits organitzatius pesen més que les necessitats i preferències personals. La WHO, en el marc de la Dècada de l’Envelliment Saludable, alerta igualment que els serveis per a persones grans continuen sent massa sovint “one size fits all” i insuficientment centrats en la persona.

Aquesta crítica té conseqüències pràctiques. L’estudi neerlandès sobre green care farms mostra que, comparades amb residències tradicionals, aquestes unitats petites i homelike obtenen millors puntuacions en qualitat de vida, afecte positiu, relacions socials i “tenir alguna cosa a fer”, sense pitjors indicadors clínics ni més hores de personal per resident. El mateix article subratlla que les activitats quotidianes de les green care farms formen part de la vida normal —cuinar, jardineria, animals, tasques de la llar— i no del repertori institucional clàssic.

També hi ha evidència sobre les condicions de treball. En un estudi longitudinal quasi experimental, el personal de petits entorns homelike de demència va informar de més autonomia i de menys càrrega física i de treball que el personal de sales regulars, amb més suport entre companyes. És una dada molt important perquè connecta amb el nucli del debat: no es tracta només de viure millor, sinó també de cuidar en millors condicions.

La pandèmia va reforçar aquesta desconfiança envers els grans dispositius tancats. L’OMS Europa va destacar la propagació descontrolada i les taxes devastadores de mortalitat a les institucions de llarga durada com un senyal d’alarma sobre la necessitat d’invertir en sistemes més resilients. Un estudi de JAMDA va trobar, a més, menys casos i menys morts per COVID-19 a les small-house nursing homes que a les nursing homes convencionals.

Però el rebuig social a la residència clàssica també té una dimensió biogràfica. Moltes persones no volen “anar a una residència” perquè associen aquesta opció a pèrdua d’autonomia, desarrelament i ruptura amb el barri, el poble, els hàbits i la pròpia història. La revisió recent sobre community-based housing alternatives ho sintetitza bé: la majoria de persones grans volen envellir a casa, però això no sempre és possible ni desitjable; per això calen alternatives intermèdies que combinin independència, suport i comunitat.

El problema és que l’altra cara del rebuig a la residència és la sobrecàrrega familiar. La Comissió Europea assenyala que les cures de llarga durada tenen costos ocults importants quan es resolen informalment a les llars, i que la transformació de les estructures familiars i del mercat de treball limita la disponibilitat d’aquest suport. A Catalunya, l’Enquesta de l’ús del temps 2024 mostra que les dones continuen dedicant més temps que els homes a les tasques de la llar i la família: 3 h 37 min al dia davant de 2 h 24 min; mentre que, en treball remunerat, els homes hi dediquen de mitjana 7 h 34 min i les dones 6 h 53 min entre qui hi participa. És la bretxa entre temps productius i reproductius feta estadística.

Aquestes dades no descriuen tota la complexitat del “sandwich generation”, però sí el seu mecanisme central: quan l’Estat i el mercat no proveeixen prou suports de qualitat, el sistema es recolza sobre temps familiars infravalorats, fortament feminitzats i difícils de conciliar amb els horaris laborals. Per això el debat sobre envelliment no és només sanitari o assistencial; és també laboral, feminista, territorial i democràtic.

Per què és important decidir com volem envellir

Planificar l’envelliment és una forma de sobirania personal. La WHO, amb l’enfocament ICOPE, defensa que els sistemes de salut i socials s’han de reorientar cap a itineraris coordinats, personalitzats i centrats en la funcionalitat, els objectius vitals i les preferències de cada persona gran. No es tracta només de respondre a la dependència quan ja ha arribat, sinó d’anticipar, conversar i ajustar els suports a allò que té sentit per a la persona.

Això inclou parlar de companyia, llar, límits, suports i malaltia. NICE defineix l’advance care planning com un procés continu, revisable, que ajuda a documentar i actualitzar preferències de cura, especialment quan una persona encara pot expressar el que vol. El consens internacional citat a The Lancet Oncology ho formula de manera molt clara: la planificació anticipada permet definir objectius i preferències per al tractament i parlar-ne amb la família i els professionals.

En el fons, decidir com volem envellir és decidir qui volem continuar sent quan les nostres capacitats canviïn. És posar nom a la pròpia història de vida, a les relacions importants, a la manera com entenem la dignitat i a què considerem una bona vida. Els models que no incorporen aquesta dimensió tendeixen a substituir la persona per la plaça, el protocol o l’expedient. Els models que sí la incorporen tenen més capacitat per respectar voluntats, adaptar ritmes i generar seguretat relacional.

Per què el model de La Rosada és rellevant

La Rosada és rellevant perquè respon exactament al buit que hi ha entre envellir sola a casa sense prou suports i ingressar en una residència clàssica. Segons la seva documentació pública, és un projecte cooperatiu sense ànim de lucre, arrelat a Prats de Lluçanès, centrat en el benestar de les persones que viuen a l’espai residencial d’envelliment actiu i també de les que participen dels serveis i espais oberts al poble. La mateixa organització es defineix com una proposta que posa les cures, la salut i les persones al centre.

El seu valor principal és de disseny. El Reglament de règim intern de 2026 estableix una vida comunitària basada en participació activa, corresponsabilitat i respecte a la diversitat; promou “autonomia amb suport”, adapta els suports a necessitats, preferències i ritmes individuals, i diu explícitament que el model es basa en els principis de l’Atenció Integral Centrada en la Persona. També preveu participació de famílies i xarxes afectives, sempre subordinada a la voluntat, autonomia i intimitat de la persona convivent.

Això encaixa amb les millors evidències disponibles. A nivell europeu, la Comissió Europea sosté que els sistemes de llarga durada han d’avançar cap a més llibertat de tria i més person-centredness, superant obstacles com la fragmentació, el finançament insuficient i la governança dispersa. La Rosada, precisament, combina habitatge, vida comunitària, suport professional, vinculació familiar i obertura al territori en un únic ecosistema quotidià.

També és rellevant que La Rosada professionalitzi les cures sense separar-les de la vida. El projecte defensa convertir les cures en un àmbit professionalitzat, reconegut, arrelat i transformador, amb beneficis per a persones ateses, famílies, professionals i territori. El seu reglament especifica funcions de les sòcies treballadores vinculades a l’acompanyament, la dinamització comunitària i el sosteniment del projecte. És una combinació molt poc habitual: professionalitat sense deshumanització i comunitat sense amateurisme.

L’altra fortalesa és territorial. La Rosada no es pensa com un recurs tancat, sinó com un espai obert al poble i arrelat al Lluçanès. Això és especialment valuós al medi rural, on la pèrdua de serveis accelera el desarrelament. Un model així no només cuida persones; també ajuda a retenir activitat, ocupació significativa i vida comunitària en un territori envellit.

Ara bé, cal ser rigoroses: La Rosada és un projecte molt recent i, per tant, encara no disposa d’avaluacions independents de resultats a llarg termini. El que es pot defensar científicament avui és que el seu disseny està molt ben alineat amb el que recomanen l’OMS, la UE, l’agenda de desinstitucionalització i les millors experiències europees de petit format, vida quotidiana significativa i atenció centrada en la persona.

Els paral·lelismes europeus són sòlids. A Dinamarca, la literatura sobre senior cohousing descriu una trajectòria llarga i consolidada d’habitatge col·laboratiu per a gent gran, i les revisions recents apunten que aquests entorns s’associen a menys solitud, més interacció social, sentiment de seguretat i millor benestar. A Noruega, l’estudi etnogràfic sobre Helgetun mostra més activitat física, més participació social, més sentiment de pertinença i menys aïllament gràcies a un entorn flexible, comunitari i adaptat als recursos de les residents. Als Països Baixos, els entorns petits i homelike —com les green care farms i altres small-scale living facilities— han mostrat millor qualitat de vida, més activitats significatives, més relacions socials i millors condicions de treball per al personal.

Per això, si l’argument que es vol defensar és que La Rosada és “un bon model”, la formulació més robusta és aquesta: és un model prometedor i ben fonamentat, perquè reuneix en una mateixa proposta els quatre ingredients que l’evidència considera més valuosos per envellir bé: escala humana, autonomia amb suport, relacions significatives i professionalitat especialitzada.